La darrera enquesta de Mestroscopia per a El País sobre intenció de vot de cara a les properes eleccions a Corts Valencianes, publicada amb motiu del 9 d’Octubre, confirma la davallada electoral d’un PPCV que, amb 41 escons, restaria molt lluny dels 55 actuals i dels 50 que marquen la majoria absoluta, fins i tot comptant amb un possible acord amb UPyD (5 escons). Així doncs, l’oposició d’esquerres (PSPV-27, Compromís-13 i EUPV-13) sumaria per un possible govern tripartit de coalició. La diferència amb l’estudi publicat un any abans és mínima, però cal tindre en compte que Metroscopia ha fet un canvi sospitós en la cuina de les enquestes, com demostra la inesperada pujada de 4 punts del PP en el més recent sondeig d’intenció de vot al Congrés. Fet i fet, podem concloure que aquestes dades fins i tot poden ser massa “generoses” amb el partit que governa la Generalitat des del 1995. Però dies després de fer-se pública l’enquesta, algú va tindre el detall d’elaborar una projecció d’aquestes dades a algunes de les ciutats més importants del país, tot prenent com a referència els resultats de les eleccions municipals de 2011 i aplicant-hi els comportaments observats a l’enquesta de Metroscopia. L’extrapolació en cap cas no tenia en compte les dinàmiques internets de la política de cada municipi, ni les persones que la dirigeixen. Per tant, la projecció no garanteix la fiabilitat dels resultats de cada ciutat, analitzats de forma individual, però sí marca una tendència general que cal tindre ben present: el PPCV no s’exposa només a la pèrdua de la Generalitat, sinó que corre el perill de perdre gairebé la totalitat de les grans ciutats i la majoria de la resta de municipis, així com les tres diputacions, que passarien a mans de les forces d’esquerra, generalment mitjançant pactes entre dos o els tres partits de l’oposició actual. Del tot al no-res en una única jornada electoral. L’abisme resta servit.
I l’abisme implica que milers de diputats, regidors, assessors i col•locats en empreses públiques vàries hauran d’enfilar la cua de l’atur de la nit al dia. Al sí del partit, que en són conscients, impera el nerviosisme i la necessitat d’optar per un canvi de ritme. Però és en aquest punt crític quan es palesa que només saben fer el que sempre han fet, quan funcionava i quan es constata que ja no funciona: blau i més blau, propaganda i més propaganda, per bé que aquesta passe per la perversió dels conceptes més elementals. Conscient que els polítics viuen possiblement pel pitjor moment des de la transició en índex de confiança de la ciutadania, Alberto Fabra anuncià en Nadal un gran pacte de la societat civil valenciana per tirar endavant aquest país i traure’l de la pitjor crisi en dècades. De primeres va sobtar que fóra el president del país qui anunciara un tal pacte, quan el que defineix precisament la societat civil és restar fora de les estructures de govern. Però vam haver d’esperar fins dijous passat per comprovar en què consistia aquest acord tan innovador: una declaració redactada des de Presidència a la qual calia donar aprovació, sí o sí, per no restar fora del gran “Acuerdo de la Sociedad Civil” i arriscar-se a rebre l’atzagaiada de l’estigma. Malgrat l’amenaça, ni els partits de l’oposició, ni els sindicats, ni les universitats públiques, ni cap de les organitzacions de la veritable societat civil activa van acceptar signar el pamflet. Res que no es puguera esperar abans de començar “l’acte”.
I l’acte va tindre lloc dijous en un edifici Veles e Vents –símbol de 18 anys de megalomania- engalanat amb tots els blaus de la coentor. L’elecció de la presentadora va sorprendre –i decebre- a molts: Núria Roca. L’estrella televisiva havia justificat prèviament la seua presència amb una nota vergonyant en la que reivindicava el caràcter “no polític” de l’esdeveniment. Segons després de començar el discurs en valencià va optar per canviar al castellà, tot seguint la tendència que va inaugurar la consellera d’Educació, Maria Josep Català, sense haver de disculpar-se, això sí, pel defecte de parlar en valencià. Potser s’havia adonat molt ràpidament del públic al qual s’adreçava: un exèrcit de càrrecs del PPCV, convocat a toc de sometent davant la por fundada a una punxada història, acompanyat per la tirallonga d’empresaris agraïts per 18 anys de favors populars. Com a representants a l’acte, la societat civil va triar José Manuel Machado, madrileny i resident a Madrid, president de Ford España, empresa amb seu a Madrid i que paga impostos al Madrid (per contribuir al “dèficit fiscal” de Madrid); Fernando del Rosario, president de la Creu Roja al País Valencià; Javier Quesada Ibáñez, professor investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i Director General d’Economia de la Generalitat en temps de Zaplana; i l’estrella convidada de la nit en representació del món cultural: la presentadora valenciana resident a Madrid des de fa 20 anys, Cristina Tàrrega, l’aportació més important de la qual fou un “li pose moltes ganes a tot perquè és el que he mamat a València”, a banda d’emprenyar mitja Andalusia amb una comparació barroera que tenia com a objectiu reivindicar com de bonica està València. El sarau estava amanit amb un vídeo que recordava campanyes electorals pretèrites i pretenia mostrar “allò que tenim”, a saber: falles, paella i tota un seguit de sectors productius que curiosament han fet fallida durant els darrers anys. Per últim, cal destacar els discursos reivindicatius d’inauguració i cloenda de l’acte per part dels grans líders de la societat civil Rita Barberá i Alberto Fabra.
El fastuós esdeveniment, remembrança de l’època gloriosa de Camps i la Gürtel, va comptar amb una prèvia tuitera, #SocietatxCV, alimentada per una societat civil conformada bàsicament pels diputats més bocamolls del partit i els membres més desinhibits de NNGG. Els homes de Fabra havien fet circular entre els militants una guia indicativa de com s’havia de portar la campanya a la xarxa social, tot demostrant una vegada més la ignorància més absoluta sobre el funcionament de twitter. Una vinyeta d’El Jueves faria riure menys que el llistat dels horaris per piular de cada conseller, un cada mitja hora. Malauradament, van oblidar assignar l’hora H del gran acte, les 20:30h, a cap membre destacat de la “societat civil”, i la xarxa tuitera va caure en mans de les hordes antivalencianes sota el paraigua de #MorrallaxCV. Entre les piulades va destacar un desig expressat pels bloggers de @lapaellarusa: “Sólo esperamos que este bodrio se haya montado para que alguien se forre. Es más comprensible la maldad que tanta estupidez”. Sonats els himnes, la gent va tirar cap a casa i a l’endemà gairebé no se’n va tornar a parlar. A Presidència les cares eren de funeral. A la desesperada, cal fer alguna cosa. Però no poden fer política, perquè acaben retirant el debat de la reforma de l’Estatut que garanteix una inversió justa del govern central al país davant la negativa dels amos de Gènova. Tampoc no poden continuar malbaratant els nostres diners, perquè senzillament no en queden. I la propaganda ha esdevingut òpera bufa. Què fer? L’abisme…
